guió i direcció:

productor:

imatge i muntatge:

música:

so:

ajudant de direcció:

estudi:

ANNA M. BOFARULL

HEIKO KRAFT

ANNA M. BOFARULL

GERARD PASTOR

GEMMA ALIAS

MARINA BOFARULL

DIGITAL 360º

El 1975, Espanya abandonava la que fins llavors havia estat la seva darrera colònia, el Sàhara Occidental, i, incomplint moltes promeses, va permetre que el Marroc i Mauritània ocupessin el territori –es tracta de la cèlebre “Marxa Verda”. Van ser milers els saharauis que van fugir de la repressió marroquina cap al desert, bombardejats amb napalm, a l’espera de que el conflicte tingués un final proper.

Hammada és un documental de creació, sense entrevistes ni platós, que intenta descobrir el que es troba realment rere aquests personatges, disposat a deixar-se sorprendre per la vida real a través de converses, mirades i el temps que transcorre. El rodatge ha tingut lloc amb un equip tècnic molt reduït, que hem conviscut amb el nen i la seva família durant diverses setmanes, creant així un ambient d’intimitat propici per a obtenir algunes imatges úniques de la vida de la família.

         Un cop submergits -jo i, alhora, els espectadors- en el ritme de vida del desert, de la seva quotidianitat i les seves petites emocions, ha estat molt interessant presenciar el descobriment del cinema per part dels nens saharauis. Per a ells, les pel.lícules són altres vides, altres gents, altres llocs, altres móns.

       I és aquí quan sorgeix el contrast entre les dues mirades que dominen Hammada: la meva mirada –l’encuriosida mirada de l’occidental-, per a qui el desert és un pur repte a la supervivència, i la mirada d’en Dadah, qui, conscient de la seva identitat i del seu orígen, viu la seva vida amb absoluta normalitat.

Una de les malediccions més temudes per la gent del desert diu: “Que Déu t’enviï a la hammada!”, la part del desert més inhòspita i estèril, on la vida pot arribar a ser una obstinada excepció. Però enmig de la hammada argelina, a la regió de Tinduf, uns 200.000 saharauis hi viuen dia a dia des de fa més de 30 anys, i han batejat els diferents campaments de refugiats amb els noms de les seves ciutats, tan llunyanes, del Sàhara Occidental: els noms de El Aaiún, Dajla, Smara i Ausserd ressonen com un eco enmig del desert.  

Des de llavors, els campaments de refugiats improvisats a la hammada argelina han esdevingut cada cop més estables, tot i que el poble saharaui no ha deixat de creure mai en un proper retorn a la seva terra, on van quedar familiars i amics. La seva terra segueix ara tan lluny com 30 anys enrere.

banda sonora

Dades tècniques

Color - Digital

Format: 1:1,66

Any de producció: 2009

País: Espanya

Durada: 86 minuts

Idiomes: Hassania (àrab)

Localitzacions: camp de refugiats de Dajla(Algèria)

NOTES DE LA DIRECTORA

Amb Hammada, a partir de l’observació atenta de la vida real i de la gent, he aconseguit apropar-me silenciosament al dia a dia d’en Dadah i la seva família en el campament de refugiats de Dajla (Algèria) on viuen i, submergida en el ritme dictat per la vida enmig de la sorra i del no-res, he intentat descobrir què vol dir ser nen al desert; en definitiva, què significa la infantesa –i com es tradueixen la seva vitalitat, energia i il.lusió- en un mitjà tan erm i hostil com és el desert.